El seminari, plataforma d'invasió

 

El nou Seminari Diocesà d’Urgell, construït per iniciativa del bisbe Josep Caixal a partir de 1860, és un edifici de proporcions mastodòntiques en relació amb les modestes dimensions de la Seu d’Urgell del segle XIX. No en va, va ser conegut com l’Escorial dels Pirineus i, sense cap mena de dubte, va ser la principal institució educativa de l’alt Pirineu fins ben entrada la dècada dels seixanta. A dia d’avui encara és un misteri com es va pagar la seva construcció en un moment en què l’Església perdia capacitat financera a marxes forçades, davant d’un estat liberal molt necessitat de diners. L’enormitat dels espais interiors d’aquesta magna construcció va acollir en el seu moment milers de seminaristes provinents de tot el bisbat d’Urgell, que aprofitaven una de les escasses possibilitats de formació que oferia el territori més enllà de les lletres bàsiques. Avui en dia, amb tan sols cinc seminaristes a tota la diòcesi d’Urgell, hi ha noves propostes, certament interessants, per aprofitar-lo d’una manera òptima. Però més enllà de funcions educatives o més recentment assistencials, el Seminari Diocesà d’Urgell va funcionar, en un moment molt concret, com a aquarterament de tropes amb una missió molt específica: envair les valls d’Andorra, o almenys així ho van témer alguns.

El 14 de juny de 1940 el món assistia bocabadat a la desfilada de les tropes alemanyes per sota de l’Arc de Triomf de París. L’exèrcit francès, considerat el més poderós d’Europa, només havia resistit un mes l’embat d’un exèrcit dirigit per uns comandaments agosarats,  imaginatius i profundament imbuïts de la ideologia nazi, que havien sotmès les forces aliades a un gran engany, atacant pel flanc que menys s’esperaven. El Tercer Reich d’Adolf Hitler no semblava tenir aturador i els règims feixistes afins d’Itàlia i Espanya preparaven la seva entrada a la guerra per repartir-se de les despulles d’una França doblegada. La Itàlia de Mussolini havia declarat la guerra als aliats el 10 de juny, i ho pagaria molt car. Franco no volia ser menys, però demanava a canvi molt més d’allò que Hitler estava disposat a oferir-li, i l’entrada d’Espanya al costat de l’Eix es va anar ajornant fins a ser definitivament descartada quan van començar a anar mal dades.

Però en qualsevol cas, amb la desfeta de França, Franco va desplegar un nou estil en la seva política exterior, caracteritzat per una informalitat típicament feixista pel que fa al respecte dels tractats internacionals, i el mateix dia que els alemanys entraven a París les tropes espanyoles ocupaven la ciutat de Tànger, al nord del Marroc, gestionada fins aleshores per un condomini internacional format per set països. A l’extrem oposat del territori nacional, el Principat d’Andorra existia també arran d’un secular joc d’equilibris entre les dues potències frontereres, que perillava amb la derrota francesa.

El gran maldecap de les autoritats espanyoles amb Andorra era la presència de refugiats republicans que quedaven aparentment fora del seu abast, i la pretesa protecció que els procurava un cos de gendarmes francesos, establert a les Valls des de l’inici de la Guerra Civil. De fet, falangistes de la Seu d’Urgell havien anat entrant furtivament al Principat des de 1939 per prendre’s la justícia pel seu compte i emprenien accions propagandístiques a favor de l’absorció del Principat. La desfeta de França introduí una nova variable que decidiren explorar les autoritats franquistes, amb la destinació d’un batalló de soldats a la Seu d’Urgell que, plena com estava la caserna, van haver d’allotjar-se a les estances del seminari. Això passava el 21 de juny de 1940, quatre dies després que les autoritats franceses sol·licitessin l’armistici. Una veïna de la Seu, que va escoltar uns oficials que parlaven sobre els preparatius per envair Andorra, va alertar el vicari general d’Urgell —des de la mort de Justí Guitart a principis d’any, la màxima autoritat de la diòcesi— i aquest al síndic de les Valls, que van enviar un telegrama urgent al ministeri d’Afers Exteriors espanyol, el 24 de juny, per demanar explicacions. No hi va haver resposta, però el batalló va abandonar, l’endemà mateix, les dependències del seminari en direcció a Berga, el mateix dia que entrava en vigor l’armistici entre França i Alemanya.

Hi va haver realment una voluntat franquista d’ocupar militarment Andorra, aprofitant l’absència de tots dos coprínceps per mort i per derrota militar? És possible que no: si hi hagués hagut una voluntat clara, no hi hauria hagut prou amb un telegrama per aturar-ho. Més aviat sembla que va ser una mesura calculada per pressionar Andorra per fer fora els gendarmes, i així ho va sol·licitar el Consell General al delegat permanent del copríncep francès en una carta datada el 3 de juliol de 1940. Aquesta sol·licitud va impulsar la sortida progressiva d’aquest cos policial, que culminà el 30 de setembre, però les pressions que hauria de patir Andorra a causa de la guerra a Europa tot just acabaven de començar.