La borda del Marica

Els camins de la toponímia semblen, de vegades, capriciosos fins a uns extrems gairebé grotescos. Més enllà d’unes etimologies sovint complexes, que plasmen la realitat opaca d’un passat preromà, hi ha indrets designats amb uns noms igualment inexplicables. Aquest seria el cas de la borda del Marica, actualment desapareguda però present a l’edició del mapa topogràfic de 1934, en el full corresponent a Organyà i el seu entorn. Segons aquest mapa, la borda del Marica es trobava a la riba esquerra del riu de Pallerols, al terme de Gramós, actual municipi de Ribera d’Urgellet, i adossada a un molí fariner, també desaparegut a l’actualitat. Ho tenim molt difícil per saber a què respon aquesta denominació. Hi ha regions de la Península on Marica és un diminutiu del nom Maria, però aquest no és el nostre cas. Per la seva part, els diccionaris etimològics a l’ús, començant pel cèlebre —i gràcies a Déu digitalitzat i consultable online— Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, recull la paraula amb aquell significat que a tots ens passa pel cap en primera instància, i que a més el vincula directament amb un barbarisme adoptat de la llengua castellana. En el millor dels casos, podria fer referència a la nimfa d’aquest nom que la mitologia romana relacionava amb l’aigua i els pantans. Hi podria haver hagut un nimfeu a la riba del riu de Pallerols en una antiguitat més o menys remota? O es tracta simplement d’un nom mal interpretat pel cartògraf de torn, que va plasmar-lo als mapes d’una manera més aviat poca-solta?

El cas és que la curiosa denominació de la borda del terme de Gramós va provocar una anècdota que va tenir lloc al final de la Guerra Civil, concretament el mateix dia que les tropes franquistes entraven a la Seu d’Urgell, el 5 de febrer de 1939. Tot està recollit al llibre de memòries escrit per José María Gárate Córdoba, militar i historiador que, amb el títol de Mil días de fuego, explicava les seves experiències bèl·liques des del moment que s’allistà voluntari al requetè tradicionalista, als disset anys al seu Burgos natal, fins a l’arribada a la frontera de Puigcerdà a primers de febrer de 1939, aleshores com a alferes provisional de l’exèrcit franquista. L’alferes Gárate havia estat bona part de l’any anterior aturat amb els seus companys de files al front del Pallars, continguts amb prou feines per les tropes republicanes, atrinxerades a l’altre costat del Noguera Pallaresa. Amb les nevades del mes de gener i, especialment, a causa de l’ofensiva franquista sobre Catalunya, el front del Pallars es dissolgué i l’alferes Gárate i els seus companys començaren a avançar cap a llevant, amb l’objectiu d’arribar a la vall del Segre. La unitat de Gárate sortí el 3 de febrer al matí d’Hortoneda per camins i corriols colgats de neu fins a Taús, on passaren la nit següent per reiniciar la marxa l’endemà, dia 5, al matí. Passaren per la Guàrdia d’Ares, Trejuvell i seguiren en abrupte descens fins a Malgrat i Bellpui, on van fer nit novament, sense arribar a entrar a Noves de Segre, a menys de tres quilòmetres d'aquell punt.

L’endemà al matí van reprendre la marxa, però no en direcció al Segre, sinó remuntant el riu de Pallerols per protegir el flanc esquerre de la principal línia d’avanç de les forces franquistes. Aquell matí els primers soldats de l’exèrcit revoltat entraven a la Seu i, paral·lelament, la unitat de l’alferes Gárate ensopegava amb la borda del Marica, a la riba del riu de Pallerols. Els soldats van aturar-s’hi encuriosits pel nom de l’indret, que coneixien arran de la informació impresa al mapa i que identificaren amb la primera cosa que ens pot passar pel cap en sentir el nom de Marica, ni que sigui aplicat a una borda aïllada entre camps i boscos del Pirineu. Portats per la testosterona d’un exèrcit que se sabia vencedor i ofesos per un topònim que semblava aplicat amb tota la voluntat de provocar, els soldats franquistes van emprendre-la a pedrades contra la borda, amb la intenció de fer fora a qualsevol dels seus habitants, qui sap si amb la voluntat última no ja tan sols d’alliberar el país dels temibles rojos, sinó també d’alliberar-lo de persones que, d’entrada, no semblaven complir els mínims criteris d’heterosexualitat admissibles a la nova Espanya un cop alliberada la totalitat del territori nacional.

L’alferes Gárate i els seus companys aviat van abandonar el riu de Pallerols i van continuar costes amunt fins a Mardiscla, van ocupar Aravell i Bellestar i van continuar fins a la collada de la Torre i Anserall, des d’on van baixar fins a la Seu, abans de continuar empenyent les forces republicanes en retirada cap a la Cerdanya. Finalitzada la Guerra Civil es va reincorporar a l’exèrcit com a militar professional i va assolir al grau de capità, alhora que estudiava la carrera d’història i, un cop obtingut el títol, es vinculà al Servicio Histórico Militar i obtingué diversos reconeixements per la seva tasca com a historiador de l’exèrcit. Publicà les seves memòries l’any 1972 i morí l’any 2017 amb noranta-nou anys. No hi ha constància que mai més tornés a visitar la borda del Marica. De fet, cap de nosaltres no podria visitar-la avui en dia. Potser el desallotjament dels seus habitants a cops de roc va tenir unes conseqüències definitives.