Què se'n va fer, de la pageseta?

    Camió de transport de la Seu d'Urgell aparcat en un carrer de Barcelona (1931-1935). ICGC Fons Reparaz, RF. 49038.

La fotografia vella d’un camió de caixa tancada aparcat en un carrer de Barcelona ha convertit el rumor en una certesa: al costat del pageset de la Cooperativa Cadí també va existir una pageseta. Però anem a pams i comencem pel començament. La fotografia en qüestió prové del fons Reparaz, de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, a qui agraïm molt sincerament totes les facilitats que ens han donat per publicar-la. La vam localitzar casualment un dia remenant en arxius digitalitzats a la recerca d’imatges sobre la producció lletera a la Seu, i va resultar que no tan sols recollia una informació interessant de caràcter històric, sinó que fins i tot tenia alguna cosa a veure amb el meu relat familiar.

La retolació del camió ens informa que el vehicle feia el transport entre la Seu d’Urgell i Barcelona, i que entre els productes que hi portava hi devia d’haver formatges i mantega de la Cooperativa, segons anuncien els dos personatges dibuixats a la caixa, acompanyats per la inscripció que dona raó de l’empresa. L’absència del nom de Cadí en aquesta inscripció —hi figura només en petit, com a marca d’un formatge— situa la fotografia abans de l’any 1935, moment en què els nous estatuts de la Cooperativa van integrar el nom de la serralada a la seva raó social, mentre que l’ús ben explícit del català indica que el camió es va retolar quan ja s’havia proclamat la Segona República, és a dir, després del 14 d’abril de 1931.

Més enllà de la rellevància del vehicle fotografiat, que aporta el testimoni de la seva existència —potser podríem establir marca i prestacions?—, així com de l’existència d’aquesta línia de transport regular entre el Pirineu i Barcelona, relacionat fins a cert punt amb la distribució dels productes d’una Cooperativa que encara no es deia del Cadí, la fotografia ens dona el testimoni més antic que coneixem del cèlebre pageset de la Cooperativa. Aquesta imatge tan nostrada havia estat dissenyada poc temps abans, cap a 1930, per l’Antoni José Teixidor, avi de l’escriptor Jordi Pasques i Canut i aleshores responsable tècnic de la Cooperativa, d’acord amb unes directrius específiques que ens remeten a unes tècniques de màrqueting inesperades al Pirineu del primer terç del segle XX. Segons informacions recollides a les memòries de Domènec Moliné, històric directiu de l’entitat, s’havien donat instruccions molt concretes perquè la nova imatge de la marca fos un pageset que simbolitzés un Pirineu bucòlic, però també sofert, vestit amb barretina, uns pantalons sargits i calçat amb esclops, amb la intenció de vincular una sèrie de connotacions específiques al producte publicitat. Amb els anys, el pageset ha esdevingut una icona de casa nostra. Fins i tot se n’ha escrit no fa gaire un conte infantil publicat pel darrer sant Jordi. Redissenyat als anys cinquanta per Josep Esclusa, també treballador de la Cooperativa i fotògraf d’exquisida sensibilitat, i modernitzat en els darrers anys, fins ara sempre l’havíem tingut com a un noiet solitari, per bé algun informant ja m’havia posat sobre la pista que potser no sempre havia estat així. I finalment, la pageseta ha aparegut al costat del seu company, dibuixada a la caixa d’un camió que baixava formatges i mantega a Barcelona a la primera meitat dels anys trenta. Tenint en compte les similituds del disseny, totes les sospites sobre l’autoria tornen a recaure en l’Antoni José Teixidor, home d’intensa biografia del qual potser algun dia n’haurem de parlar més a bastament. Què se’n va fer, de la pageseta? Doncs caure en l’oblit. El disseny no va fer fortuna i va ser endreçat en un calaix que, un cop tancat, mai més no es va tornar a obrir. Qui sap. Potser passats gairebé cent anys dels dissenys originals, podria ser una bona idea recuperar la parella del pageset... o potser no. En tot cas, els actuals experts en màrqueting tindran l’última paraula.

Però encara hi ha una mica més d’història darrere de la fotografia que encapçala aquest article. Sabem que el camió pertanyia a l’empresa dels Transports Nadal, de la Seu d’Urgell, i que era tripulat per dos germans nascuts a les Masies de Nargó, el Manel i el Joan Flotats, el primer com a conductor i el segon com a ajudant. Aquest darrer, veterà ni més ni menys que del desembarcament d’Alhucemas —en el fragor de la batalla va anar a parar al costat d’un jove coronel que havia de dirigir els destins del país durant quaranta anys—, havia treballat munyint vaques a una vaqueria de Barcelona, just abans d’incorporar-se amb el seu germà al ram del transport. Treballant a la vaqueria el Joan va conèixer la Paquita, una jove minyona nascuda a la Vall del Tormo, comarca del Matarranya, que havia deixat casa seva per anar a servir a casa d’una família rica de Barcelona. El Joan i la Paquita acabarien establint-se a la Seu, on tingueren un fill, a qui anomenaren com el pare, poc abans que comencés la guerra. Anys després, el 1951, la parella va afillar-se el germà petit de la Paquita, amb qui es portava trenta anys, després de morir la mare. Aquest nen, aleshores amb set anys, es deia Manel. Va ser el meu pare.