El camí de Teudis

Sortosament per a mi, l’única vegada que he rebut una citació judicial ha estat per una qüestió toponímica. Sí que és cert que quan la vaig obrir se’m van posar els pèls de punta, perquè em citaven al Tribunal Contenciós Administratiu de la Via Laietana de Barcelona, i a mi, aquesta combinació de tribunal amb el concepte de la Via Laietana em feia pensar en puntades de peu, calabossos a la penombra i tovalloles humides. Però no, ni de bon tros. La cosa va ser molt fàcil. Em van fer passar a un despatx anodí amb un advocat i un funcionari, em van fer seure i, simplement vaig haver de confirmar que jo era l’autor d’un informe que em van posar al davant. En fi, confirmada l’autoria, cafè al bar de la cantonada i cap a la Seu altra vegada.

L’informe en qüestió girava al voltant d’una dental oclusiva sorda, de la vintena lletra de l’alfabet, vaja. Era un document d’unes vint-i-cinc pàgines que havia elaborat per encàrrec de l’Ajuntament de Josa i Tuixén (la forma gràfica de Tuixén, sense -t final, està aquí escrita amb tota la intenció, com entendreu al final del text), amb l’objectiu de justificar la modificació del segon topònim que dona nom al municipi esmentat mitjançant l’afegit d’una -t final, és a dir, que el topònim fos Tuixent i no Tuixén, d’acord amb la grafia tradicional d’aquest nucli de població de la solana del Cadí. Prèviament el consistori tuixentí ho havia provat amb l’Institut d’Estudis Catalans, que va emetre un informe absolutament contrari a la modificació, articulat amb una sèrie d’arguments una mica superficials, com de tràmit, com de dir... «ara ens vindran aquests de Tuixén (amb intenció) a explicar-nos com hem de fer la nostra feina», a banda que contenia algun error important. L’informe en qüestió, que no analitzava la documentació anterior al segle XIX, sostenia que la forma Tuixent era prenormativa i, intrínsecament, la comparava amb altres formes castellanitzades, com Lérida o Bellver de Cerdaña, o arcaiques com Vich.

El topònim Tuixent figura a la documentació des de poc després de mitjan segle X. En el seu primer esment apareix sota la forma Toxende, és a dir, amb una dental al final. Aquesta característica desapareixerà durant els segles següents, en què el predomini de la forma Tuxen serà absoluta fins cap a finals del segle XIV, quan la documentació torna a recollir la forma Tuixent i es dona la curiosa dicotomia que, a l’època, es diferencia perfectament entre la forma en llatí, sense la -t final, i la forma catalana, que afegeix la dental. I per cert, la documentació en català que recull la forma Tuixent des de finals de la baixa edat mitjana és poc sospitosa d’estar contaminada de castellanismes, i tampoc no pot ser considerada un arcaisme, si més no, no més que topònims com Sallent o Vilallobent, que també acaben en -t.

El lingüista Joan Coromines, en l’Onomasticon Cataloniae, atorga al topònim Tuixent uns possibles orígens germànics, i una formació a partir dels components THEUD- i -SIND. El primer faria referència a un nom personal, interpretable com a Teudis, nom que fou el propi d’un dels primers monarques del regne visigot de Toledo, que governà entre els anys 531 i 548. El segon, faria referència a l’existència d’un camí, d’acord amb una arrel que ens transporta fins al mot send, propi d’una altra llengua d’origen germànic, que és l’anglès, que té aquest significat. Segons aquesta lectura etimològica, el topònim Tuixent podria ser interpretat com el camí de Teudis, i a partir d’aquí podem començar a imaginar-nos una remota estació visigòtica, fundada sota el regnat d’aquest Teudis, per controlar el pas entre el Pirineu i les terres de la Catalunya central a través de la vall de la Vansa. Jo almenys així ho acabo de fer, portat més per la imaginació que per allò que ens transmeten les evidències històriques. En qualsevol cas, la proposta de Coromines justificaria la presència d’una -t al final del topònim Tuixent a partir de l’etimologia del mot, com també es pot deduir del gentilici d’aquesta població, que és tuixentí, i no tuixenenc, per exemple.

Malauradament, els erudits de l’Institut d’Estudis Catalans que es van trobar amb aquest expedient no van valorar cap d’aquestes dades, que no coneixien o simplement no volien reconèixer, i van resoldre la qüestió en el sentit expressat, afirmant, a més, que el manteniment de la forma Tuixent (amb -t), representava un empobriment del patrimoni lingüístic català. Com va acabar l’expedient judicial? Realment no n’estic segur. No vaig rebre mai més cap comunicació al respecte. Ara bé, després d’un estira i arronsa, la situació a l’actualitat és ben galdosa: la forma oficial del topònim que identifica el nucli principal del municipi de Josa i Tuixén és Tuixent (amb -t final). I per què he escrit, doncs Josa i Tuixén sense -t i amb accent? Doncs perquè aquesta és la forma actual del nom del municipi. L’oficial, vull dir. Com a colofó, podríem afirmar que sí, que finalment hem aconseguit enriquir el patrimoni lingüístic català atorgant dues formes diferents a un mateix indret. Visca la burocràcia i els informes elaborats amb un esclop i una espardenya.