L'oportuna mort del capità general

El matí del 30 de gener de 1957 tot devien ser corredisses a l’hotel del Prado de Puigcerdà. Havien trobat mort un alt càrrec del règim franquista a una de les seves habitacions, víctima d’un atac de cor. Era ni més ni menys que el capità general de la IV Regió militar, de Catalunya, vaja. Juan Bautista Sánchez González, el general difunt, era un militar de pedra picada, havia lluitat al Marroc i en diversos escenaris de la Guerra Civil al costat del bàndol rebel. Monàrquic incondicional, també fou un incondicional franquista, si més no durant els primers temps de la dictadura, amb un fill que va morir a la campanya de Rússia, lluitant amb la División Azul i un altre que lluitaria a la Guerra de l’Ifni.

Nomenat capità general de Catalunya l’any 1949, establí molt bona relació amb els sectors tradicionalistes i monàrquics barcelonins i, per escàndol dels sectors més afins al règim, s’integrà perfectament en els ambients burgesos de l’alta societat de la ciutat, freqüentant còctels i assistències al Liceu. La seva estada a Barcelona va coincidir amb l’auge de les desavinences entre el Generalíssim i Joan de Borbó, fill i hereu d’Alfons XIII i pare de l’amant de Bárbara Rey, que havia passat d’expressar un suport incondicional als colpistes durant la Guerra Civil, a considerar que Franco estava trigant massa a restablir la monarquia.

Tip de les pretensions i de les contínues molèsties que li causava el Borbó, els discursos de Franco eren cada vegada més inflamats i bel·ligerants contra ell, arribant a plantejar la possibilitat d’una Falange sense monarquia, abans que una monarquia sense Falange, i responent així al tebi i oportunista discurs contrari a l’autoritarisme del règim franquista sostingut per Joan de Borbó a partir de la derrota nazi. A mesura que avançava la dècada de 1950 els antics cercles monàrquics estaven cada cop més desencisats amb el règim al qual havien donat suport des de 1936 i el propi Joan de Borbó, des del seu exili a Estoril, va enviar a Espanya agents de confiança per sondejar el grau de malestar entre els alts comandaments de l’exèrcit més significadament monàrquics. Un sondeig que no descartava la possibilitat de forçar un canvi de rumb a la dictadura de Franco mitjançant un pronunciament militar, al més pur estil de la vella escola.

El principal referent dels militars monàrquics era, precisament, el capità general Juan Bautista Sánchez que, en aquells moments, era acusat pel Governador Civil de Barcelona de no haver col·laborat en la repressió de la vaga dels tramvies que s’havia declarat a la ciutat entre el 14 i el 25 de gener de 1957, i que combinava una protesta ciutadana contra l’elevat cost de la vida, plasmat en l’augment del preu del bitllet dels tramvies, amb matisos obertament antifranquistes. Tot semblava a punt per un complot que no arribaria a plasmar-se mai. Enmig d’un ambient cada vegada més tens i enrarit, de rumors, informes dels serveis de seguretat i pressions de l’aleshores ministre de defensa, Agustín Muñoz Grandes, per a què el capità general ratifiqués la seva lleialtat al règim, Juan Bautista Sánchez va apartar-se inesperadament de la primera línia de la conspiració —i de la vida en general— arran d’un atac de cor fulminant que el va atrapar a l’hotel del Prado de Puigcerdà, on s’havia allotjat en el transcurs d’una visita a les tropes i les fortaleses frontereres.

                                                      Juan Bautista Sánchez als anys 40. Viquipèdia.

Amb la sobtada mort del general Juan Bautista Sánchez es diluïa la conspiració monàrquica de l’exèrcit franquista i s’arraconava definitivament qualsevol esperança de Joan de Borbó per esdevenir rei d’Espanya en vida de Franco. Una vegada més, la sort va fer costat al dictador a través d’una d’aquelles morts providencials que tant li havien ajudat a consolidar el seu lideratge des de la Guerra Civil, començant per Sanjurjo i Mola. Però la mort oportuna de Juan Bautista Sánchez ha posat sobre la taula la possibilitat que el capità general pogués haver rebut una empenteta per acabar de traspassar el llindar cap a la glòria eterna. De fet, fins i tot es va arribar a especular sobre un possible assassinat, del qual no se’n coneix cap prova. És veritat, però, que el capità general patia hipertensió arterial des de la dècada anterior, i que l’ansietat del moment, amb les nombroses pressions a què estava sotmès i, fins i tot, un possible anunci de destitució fulminant que tal vegada li fou comunicada a Puigcerdà, podrien haver estat les causes del decés.

El successor de Juan Bautista Sánchez fou un militar fidel a Franco, que volia evitar nous maldecaps a Catalunya i a qui es considerava una persona immune als possibles afalacs de l’alta societat catalana, punt feble aquest atribuït al general difunt pels cercles més íntims del dictador. El record d’aquest darrer es va anar difuminant i desapareixent dels annals de la victòria franquista. Només molt de tant en tant l’exèrcit li reservaria algun modest homenatge, com el fet de batejar amb el seu nom al quarter que acollia les tropes del turó de Castellciutat. La veu popular sol anomenar Arapiles 62 a l’aquarterament, però realment aquest era el nom del regiment que compartien la Seu d’Urgell i Berga. Quan un servidor va fer el servei militar, el conjunt s’anomenava acuartelamiento Juan Bautista Sánchez. Mai no m’hauria pensat que aquest nom corresponia a un conspirador monàrquic contra el règim de Franco.