Un bisbe no benvingut

    Fragment de làpida d'un bisbe d'Urgell d'època medieval, al claustre de la catedral.

Dissabte passat, 21 de setembre de 2024, la catedral de la Seu va acollir l’ordenació episcopal de l’ara ja monsenyor Josep Lluís Serrano Pentinat, bisbe coadjutor d’Urgell fins que es jubili l’actual titular del bisbat, Joan-Enric Vives i Sicília. Per un motiu o per un altre, i de fet per molts motius a la vegada, el moment del relleu episcopal sempre ha generat certa inquietud. Com serà el nou titular? Quina relació tindrà amb la ciutat, amb Andorra, amb els fidels del bisbat...? Personalment, allò que més m’inquieta d’entrada és que el nou bisbe serà més jove que jo. Fins ara havien passat quatre alcaldes de la Seu, un president de la Generalitat i un president del Govern, però... ser més gran que el bisbe d’Urgell? En fi, per reflexionar-hi. Més coses que em pregunto: també rebrà la dignitat d’arquebisbe in pectore? Pot afectar això en algun aspecte a la Constitució d’Andorra, que en el seu article 43 parla de la figura del bisbe d’Urgell però no d’un arquebisbe? De fet, no pas si és com ara: Urgell no és un arquebisbat, sinó un bisbat, i al capdavant hi ha un arquebisbe que fa de bisbe d’Urgell.

En tot cas, ho reconec, les meves inquietuds sobre el tema són una mica friquis, fruit de l’obsessió per l’edat i del meu interès per la història de les institucions, i en aquest darrer sentit la institució episcopal d’Urgell, val a dir-ho, és única al món per les seves característiques. Molt diferents eren les recances que generava l’arribada d’un nou bisbe a l’edat mitjana, en una època menys donada als matisos i a les reflexions i més a l’acció directa, i qui diu directa, diu brutal, en molts casos. Durant bona part de l’edat mitjana, els bisbes d’Urgell i d’arreu eren elegits pel col·legi dels canonges de la catedral corresponent. Això que pot semblar molt modern, podia ser una font inesgotable de problemes, perquè els canonges eren els fills de les principals famílies nobles de la diòcesi, que solien endur-se els enfrontaments entre les pròpies faccions familiars a l’interior dels claustres del conjunt catedralici. A l’hora d’elegir un nou bisbe solien aflorar les tensions acumulades i el capítol es dividia en bàndols irreconciliables, atiats pels enfrontaments entre els seus llinatges familiars. Aquestes faccions canonicals maldaven per dominar l’elecció episcopal i triar el candidat més favorable als seus interessos, i això podia ser molt problemàtic.

Corria l’any 1230. Amb prop de trenta anys al càrrec de la diòcesi d’Urgell, el bisbe Pere de Puigverd va retirar-se en un moment especialment delicat per al bisbat, en què el catarisme s’estenia amenaçadorament i els homes i béns de l’Església eren agredits sense cap consideració pel comte foixenc Roger Bernat II i els seus homes del vescomtat de Castellbò. Calia elegir un successor però, com era habitual en l’època, el col·legi dels canonges de la catedral d’Urgell estava molt dividit. Avalat pel seu exercici com a sagristà de la catedral de Lleida, diòcesi aleshores dirigida pel seu oncle, el bisbe Berenguer d’Erill, el candidat més ben posicionat per al bisbat d’Urgell era Ponç de Vilamur, fill del llinatge dels vescomtes de Pallars, que va prometre mà dura contra el comte de Foix i els càtars si era ell l’escollit, en un curiós precedent remot d’allò que avui és una campanya electoral. El seu adversari era un altre sagristà, el de la catedral d’Urgell. Als nostres ulls, aquest candidat està envoltat de misteri, perquè la documentació s’hi refereix com a sagristà d’Urgell i no sabem ni tan sols a quina família pertanyia. Sabem, això sí, que l’any anterior havia estat lluitant al costat de la host de Jaume I en la conquesta de Mallorca, dirigint la modesta aportació dels dos cavallers enviats pel bisbe d’Urgell per contribuir a la conquesta.

L’elecció episcopal havia de ser dimarts abans de l’Ascensió del Senyor i Ponç de Vilamur, acompanyat pel canonge Vidal de la Seu d’Urgell i altres, va abandonar Lleida per ser-hi present. Quan passaven per Organyà, un home els va interceptar. Havia arribat corrents i va advertir-los que uns homes els estaven esperant al congost de Tresponts per capturar-los. Aquests homes, evidentment amb males intencions, havien estat enviats pel sagristà d’Urgell, el rival de Ponç de Vilamur, i entre ells hi havia fins i tot algun familiar seu. De moment, van refugiar-se a la col·legiata d’Organyà i, mentre estudiaven una ruta alternativa per arribar a la Seu, un veí de l’indret els va informar que els homes emboscats havien estat finalment capturats per un escamot d’homes armats de la Seu, que havien arribat a temps per ajudar el candidat i dels seus acompanyants.

Ponç de Vilamur i la seva comitiva, finalment, va arribar a la Seu sa i estalvi, i l’endemà, el dia escollit per dur a terme l’elecció, tots els canonges —potser una trentena— van ser congregats al cor de la catedral, aleshores situat a l’absis, amb l’excepció d’aquells que havien estat excomunicats, que també n’hi havia, els quals eren partidaris força vehements del sagristà d’Urgell. Però un cop tots presents al cor de la catedral, ja no hi va haver cabuda per la violència ni la coerció, perquè l’emboscada, efectivament, s’havia preparat amb l’objectiu que el candidat Vilamur no pogués estar present el dia de l’elecció. I finalment, l’escrutini fou favorable Ponç de Vilamur, que fou així investit bisbe d’Urgell. No sabem què se’n va fer del sagristà d’Urgell: com queda dit, no sabem ni tan sols qui era. Així començà el llarg pontificat de Ponç de Vilamur. Un bisbe enèrgic que acabà fent molts enemics i acabà sent deposat del seu càrrec l’any 1256. Avui aquestes coses no passen. No coneixem cap indici d’emboscada en la rebuda d’un nou bisbe d’Urgell. De fet, des de fa segles que l’elecció ja no està a mans dels canonges, sinó de... per cert, algú sap com es tria avui el dia un bisbe d’Urgell?