Adalbertí l'infame

    Col·legiata de Santa Maria d'Organyà

Fins i tot als més poderosos els generava temor, i això ho sabia molt bé Guitart Isarn, senyor de Caboet, que havia provat, infructuosament, de negociar amb ell una sortida honrosa al problema. Es tractava d’Adalbertí, sacerdot d’Organyà, que pels volts de 1090 s’havia fet pràcticament seva l’església de Santa Maria i, segons les fonts, la deshonrava amb la seva presència i els seus costums depravats. Adalbertí era aleshores un ancià. Portava seixanta anys al càrrec de Santa Maria i això significava que havia conegut el mític bisbe Ermengol, que havia impulsat, junt amb el pare de Guitart Isarn, la construcció d’un nou temple romànic en substitució de l’anterior església d’Organyà. Aquesta nova església romànica erigida en temps del bisbe Ermengol és la que resta amagada a sota dels paraments de l’actual Col·legiata de Santa Maria d’Organyà.

Quins eren, però, els costums depravats amb què el clergue Adalbertí deshonrava el temple d’Organyà? Doncs bàsicament el fet de conviure en pecat amb els seus fills i la seva esposa al conjunt eclesiàstic de Santa Maria. Perquè Adalbertí tenia esposa i fills. Bé, no exactament una esposa, ja que la unió de tots dos no podia estar consagrada i, per tant, era considerada una concubina. Els fills, naturalment, havien estat engendrats al temple o a les seves dependències annexes, i això en un moments en què des de Roma es volia imposar la castedat dels sacerdots, era tingut com un pecat mortal. I això encara no era tot: el mateix Adalbertí havia estat engendrat també a l’entorn eclesiàstic de Santa Maria, atès que el seu pare també havia estat el sacerdot que l’havia precedit al capdavant del temple. I aquí radicava el quid de la qüestió, i és que Adalbertí plantejava la gran amenaça de consolidar un llinatge clerical al voltant de l’església de Santa Maria d’Organyà i totes les seves possessions, fet que a la llarga podia posar en qüestió la primacia de l’Església d’Urgell com a institució propietària del temple, seguint amb la disgregació feudal del poder que aleshores s’estava produint per bona part de l’Occident cristià.

Guitart Isarn i la seva esposa Gebel·lina temien veure’s esquitxats pels pecats atribuïts a Adalbertí. Al cap i a la fi, havien de vetllar per la correcció del culte que depenia, en gran mesura, de la rectitud moral del sacerdot al càrrec, en un temple fundat pel seu avi i profundament reformat pel seu pare, situat dins dels seus dominis i generosament dotat per la família dels Caboet. No obstant, el senyor de Caboet va actuar amb cautela i molta mà esquerra. De primer va procedir amb delicades argumentacions per mirar de convèncer el clergue d’abandonar la vida marital per les bones i de manera voluntària. No se’n va sortir. A continuació va provar-ho amb suaus amonestacions, després amb el recurs al temor de Déu i, finalment, amb directes amenaces de les penes de l’infern. Però ni tan sols així Adalbertí no va voler cedir la responsabilitat sobre el temple.

Com si d’un senyal diví es tractés, mentre estaven en aquestes controvèrsies, es va calar foc (fortuïtament?) a l’arca que contenia tots els ornaments del temple, els  còdexs, les escriptures i els documents de les donacions, i no se salvà res, tret de les parets nues de l’església. Convençut que això havia estat fruit els pecats d’Adalbertí, el senyor de Caboet va decidir jugar una última carta i convocà, al clos de l’església d’Organyà, els ardiaques i els canonges de l’Església d’Urgell, els canonges de Solsona i de Cardona, el prior de Sant Andreu de Tresponts i alguns laics rellevants del territori per posar punt i final a les infàmies d’Adalbertí. Els venerables homes d’Església van valorar el cas, van debatre i van reflexionar, i finalment van sentenciar que Adalbertí havia de lliurar-se a la plena potestat de Santa Maria d’Organyà, i no a la inversa, i que per fer això havia de renunciar a tots els seus béns propis i els heretats dels seus avantpassats i lliurar-los com a la plena propietat del temple. I sobretot, havia d’abandonar la vida marital i expulsar la seva dona de l’església d’Organyà. Adalbertí va acatar la sentència posant-se una soga al coll, en senyal de submissió, i pogué així passar la resta dels seus dies com a clergue d’una església que finalment havia escapat del seu control.

Guitart Isarn de Caboet i la seva esposa Gebel·lina, amb l’acord de Bernat Guillem, bisbe d’Urgell, decidiren purificar l’església d’Organyà de la depravació d’Adalbertí d’una manera radical: tornant a consagrar l’església, contaminada pels pecats comesos i parcialment destruïda per l’incendi. I així va ser, en presència d’un bon nombre de barons laics i religiosos, el 5 de juny de 1090. I per evitar que la corrupció d’un altre sacerdot no pogués tornar a contaminar el temple, el bisbe i el senyor Guitart Isarn van impulsar la implantació d’un nou sistema de gestió de caràcter col·lectiu, que evitaria una excessiva concentració de poder a mans d’un sol home i ajudaria a controlar la integritat moral del personal al càrrec. Es creava, en definitiva, una institució religiosa configurada per un grup de canonges que viurien, a partir d’aleshores, en comunitat, segons la regla de sant Agustí. L’església de Santa Maria d’Organyà es convertí, així, en una església col·legiada, en una col·legiata, vaja, gestionada per un grup de canonges dirigit per un prior. I així funcionaria fins a mitjan segle XIX.

I a tot això, no sabem què se’n va fer de la dona del clergue Adalbertí, de qui no en coneixem ni tan sols el nom. Però el seu era el cas d’una dona moralment marcada, d’edat segurament avançada i despullada dels béns i de la protecció conjugal, i malauradament res no ens fa pensar en un final feliç.