Tres oncòlegs medievals

    Església de Sant Martí de la Cortinada. Viquipèdia. Pili Moreno M.

Algun motiu de pes hi havia d’haver per llevar-se tan d’hora i agafar el camí de la Seu des de la Cortinada un catorze de desembre. Corria l’any 1372 i a banda de la neu i del fred d’un hivern que estava a les portes, les dificultats de l’època feien pensar-s’ho dues vegades abans de sortir de casa per emprendre un viatge tan llarg. Però en quin moment de l’edat mitjana no hi havia hagut dificultats? Eren temps de pesta, tot i que a l’hivern baixava la seva incidència, i també de grans violències, com les que obligaven els veïns de la Seu a empenyorar-se per pagar la construcció d’unes muralles que no s’acabaven mai. I Arnau Isern de la Cortinada i la seva esposa Ramona, havien de parlar amb el veguer d’Andorra, Huguet de l’Areny, que en aquells moments es trobava a la ciutat episcopal, residència habitual d’aquest oficial del bisbe que, des dels orígens del cosenyoriu d’Andorra, era alhora batlle de la Seu d’Urgell.

El motiu de la visita era ben visible quan el veguer va rebre el matrimoni a les seves dependències. Ramona Iserna, l’esposa, tenia una horrible deformitat al nas i corria la brama per la parròquia d’Ordino que era mesella, és a dir, que tenia la terrible malaltia de la lepra i, presumiblement, se la devien començar a mirar malament, perquè tothom sabia o imaginava que allò havia de ser molt contagiós. Què hi podia fer el veguer al respecte? El marit li demanava que els reputats metges de la Seu d’Urgell li fessin una revisió en profunditat per saber si era realment la lepra allò que tenia, i Huguet de l’Areny s’hi va avenir.

Els millors metges de la Seu provenien de la comunitat jueva de la ciutat, un sector relativament nombrós que es trobava sota l’autoritat i la protecció directa del bisbe d’Urgell —no en va era un dels clients principals dels prestadors jueus de la ciutat— i que s’organitzava en una aljama dirigida per quatre secretaris. El veguer hi va fer cridar tres metges: el mestre Deusloguar, el mestre Deuslosal i el mestre Vidal, membres destacats d’aquesta comunitat, de la qual els dos primers n’eren secretaris. Els metges van acceptar l’encàrrec i van procedir a les analítiques de la soferta Ramona, que potser no havia tractat mai amb un jueu i que segurament no li feia cap gràcia.

En primer lloc li van fer uns talls per sagnar-la i poder veure l’aspecte de la seva sang. També la van despullar (!!!) per poder observar totes les parts del seu cos a la recerca de senyals de lepra i li van analitzar les aigües, és a dir, l’orina. Fet això i colada la sang de la sagnia, van contrastar els resultats amb les conclusions d’un llibre d’Avicenna, aquell filòsof i metge musulmà d’origen persa que visqué entre els segles X i XI —fou coetani del bisbe Ermengol— i a qui es considerava el metge més brillant de l’època medieval i el més apreciat per la recopilació dels seus tractats sapiencials. Els textos d’Avicenna explicaven que la lepra era una malaltia que s’estenia per les mans, els peus, les ungles, la pell i la sang del pacient, i en canvi allò que tenia la Ramona estava concentrat exclusivament al nas. I això, seguint els ensenyaments del mestre Avicenna, no podia ser altra cosa que el cranch, mal que nosaltres anomenem càncer i que ja fou descrit i designat pel grec Hipòcrates entre els segles V i IV aC, en referència a la disposició de les venes d’un tumor maligne tallat per la meitat, totes elles estirades en totes direccions, com les potes d’un cranc.

Acabada la feina i consensuada aquesta diagnosi, poc més hi podien fer els metges. Podien, com a molt, continuar fent sagnies, posar-li laxants o receptar-li un règim especial i evidentment gens efectiu. De fet, el matrimoni de la Cortinada segurament confiava més en el poder curatiu de les plantes que els podia receptar la remeiera del poble, que no pas en uns jueus de la Seu que buscaven aquests remeis en uns llibres polsegosos escrits per un musulmà. Així doncs, per quin motiu Arnau Isern va decidir emprendre el camí de la Seu aquell matí de desembre? La resposta la trobem en allò que va venir a continuació.

Un cop els metges van desaparèixer de l’escena, el marit de Ramona Iserna va demanar al veguer que fes recollir el testimoni dels facultatius en un document públic, elaborat pel notari en presència de molts testimonis, la majoria de la Seu però també un de la parròquia d’Ordino, Pere Asfillat d’Ansalonga, que potser els havia acompanyat a la visita. Amb aquest document en mà, Arnau Isern podria tornar a la Cortinada i mostrar-lo als veïns que, alarmats per l’aspecte de la Ramona, devien haver començat a mormolar sobre els perills de contagi de la seva malura i a estendre la notícia per tota la parròquia d’Ordino. Amb aquell document notarial, Arnau Isern devia voler tallar aquests rumors de soca-rel, demostrant que la seva esposa no tenia cap malaltia contagiosa i que prou pena tenia per ella. Posats a imaginar, és molt possible que els veïns de la Cortinada haguessin començat a marginar el matrimoni per por al contagi, i viure al marge en una comunitat d’alta muntanya en època medieval devia ser extremadament complicat. Per això, el matrimoni Isern va sortir del seu poble aquell matí de desembre de 1372 i va posar-se a mans d’uns metges infidels que els aportarien el trist consol d’un document per acabar amb els rumors dels veïns. I és que el bulling, malauradament, no és un invent dels nostres dies.