Cerneres 1944: l'última batalla

    Restes d'una casa de Cerneres, amb el Cadinell al fons.

Situat al peu de la solana del Cadí, a 1700 metres d’altitud, Cerneres és un nucli recòndit de cases disperses, actualment en ruïnes, estius breus i hiverns durs i inacabables. Ja des d’abans de la Guerra Civil, Cerneres es buidava a l’hivern i tots els seus habitants baixaven a Josa de Cadí o abandonaven la vall per guanyar-se la vida fora. La Guerra Civil havia passat una mica de llarg per aquestes terres. Només de tant en tant hi pujaven alguns milicians per buscar uns desertors que no trobaven mai. I acabat el conflicte, i també molt de tant en tant, eren visitats per una parella de la Guàrdia Civil que pujava de Sant Llorenç de Morunys. 

Cap a la tardor de 1944, però, el terme va començar a ser freqüentat per escamots de maquis antifranquistes, antics republicans espanyols exiliats a França que, havent jugat un paper brillant en l’alliberament del sud del país veí dels nazis, pretenien retornar a Espanya per acabar amb el franquisme incentivant una insurrecció armada. Arribaven des de França, creuant la serra del Cadí i fent nit sovint a Cerneres, un refugi còmode abans de seguir cap al Solsonès i endinsar-se en profunditat a la Catalunya central. S’hi podien aplegar colles de fins a un centenar de guerrillers. Segons testimonis de l’època, n’hi havia de catalans i de castellans, gairebé sempre homes, tot i que s’hi havia vist també alguna dona, vestien de paisà o amb alguna peça de roba militar i anaven armats fins a les dents, amb fusells, metralladores i bombes de mà. Solien baixar a Josa a demanar queviures per les cases, que normalment no pagaven, i els veïns els donaven alguna cosa sobretot perquè marxessin. La presència d’aquests guerrillers per les immediacions de Josa despertava la curiositat de la canalla, que sempre estava a l’aguait. En una ocasió els nens es van presentar al poble amb munició trobada a Cerneres, que farien espetegar a la foguera per sant Joan. Un altre cop van portar unes pastilles que semblaven de sabó, en van llençar una a un foc que havien encès i va cremar amb una flama blanca intensa. Era explosiu plàstic. Van tenir molta sort de no haver trobat els fulminants.

Les primeres trobades amb les forces de l’ordre foren anecdòtiques. La Guàrdia Civil estava en clara inferioritat numèrica i s’ho mirava des de ben lluny, disparant algun tret a l’aire pretesament intimidatori abans de fugir cames ajudeu-me. Però el nombre de guerrillers implicats en les incursions anava incrementant-se de manera exponencial i era de preveure que aviat es produiria un xoc més seriós. Segons explica l'amic André Balent, el 16 d’octubre de 1944, tres dies abans de la cèlebre invasió guerrillera de la Vall d’Aran, va entrar per la Cerdanya una partida d’uns seixanta guerrillers que havien sortit de Quers, a tocar de la Tor de Carol, amb l’objectiu d’establir una cèl·lula activa a les immediacions de Solsona. Un falangista infiltrat, però, va delatar-los mentre feien estada a Cerneres. En aquells moments hi havia un destacament militar a Gósol, fruit de la mobilització militar parcial decretada pel govern el novembre de 1942 en resposta dels desembarcaments aliats al nord d’Àfrica, que va ser ràpidament activat per enfrontar-se amb els maquis de Cerneres i expulsar-los cap a França en la mesura de les seves possibilitats. En rebre l’avís, els oficials del destacament de Gósol van enviar una patrulla que, en arribar a Cerneres, fou rebuda a trets pels guerrillers. Clarament inferiors en nombre i amenaçats de veure’s encerclats, els soldats de la patrulla van retirar-se fins a Gósol. L’endemà, dia 1 de novembre de 1944, els soldats de Gósol van tornar en bon nombre i ben armats al lloc dels fets, van atrinxerar-se al tossal del castell de Termes, des d’on dominaven tot el vessant de Cerneres, i des d’allà van començar a fustigar els guerrillers amb metralladores pesades i morters. Des de Josa se sentien els trets perfectament i els testimonis en recordar-ho diuen que semblava una batalla. Arribada la nit, els maquis van aprofitar la foscor per retirar-se enfilant costes amunt per una canal del Cadí. Obligats a dispersar-se per evitar la seva captura, tres d’ells van arribar a Palau de Cerdanya la nit del 12 al 13 de novembre i foren conduïts davant dels agents de la gendarmeria per ser interrogats. Una part del relat el coneixem gràcies a aquest interrogatori, dipositat a l’Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals.

L’endemà del fet d’armes, veient que a Cerneres ja no s’hi movia ningú, els soldats van sortir de les seves posicions i van aproximar-s’hi cautelosament. Havent comprovat que els maquis havien fugit, els oficials van ordenar cremar i enderrocar les cases per tal que els guerrillers no les poguessin tornar a utilitzar com a refugi en les seves incursions. I així es va fer, sense estalviar la dinamita. Mai no hi va haver cap explicació. Tampoc cap indemnització per als amos de les cases. Cerneres va deixar d’existir com a nucli de població. Actualment figura com un paratge natural, integrat dins dels límits del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Les seves ruïnes, però, són encara un testimoni ben visible dels fets per a tot aquell que hi vulgui dedicar mitja horeta a peu entre anar i tornar, des del pont de Cerneres, a la carretera entre Josa de Cadí i Gósol.

Els maquis antifranquistes no van reeixir, ni de lluny, en els seus objectius. A mesura que fracassaven les seves incursions, més guerrillers ho anaven deixant, quan no hi deixaven la pell. En gran mesura, els maquis van ser la darrera expressió d’una oposició armada contra l’Estat des del Pirineu, en la qual hi podríem incloure senyors feudals, bandolers i carlins. En el cas de l’Alt Urgell, podem considerar els fets de Cerneres com la darrera batalla sostinguda en territori comarcal, ara tot just fa vuitanta anys.