Dotze ballesters a l'Acròpolis d'Atenes

    Acròpolis d'Atenes. Alexander Popkov - viquipèdia.

Pere el Cerimoniós va ser rei de la Corona d’Aragó. Un rei medieval. Però medieval, medieval, amb certs tocs de truculència que fàcilment podríem identificar amb els episodis més crus la sèrie Joc de trons, com en aquella ocasió que va obligar els cabdills rebels de la Unió de València a beure’s el bronze fos de la campana que els convocava a reunió. I en canvi, en altres aspectes, manifestava una sensibilitat avançada al seu temps. L’any 1380 el ducat d’Atenes feia prop de setanta anys que estava en mans catalanes, dels descendents d’aquells almogàvers protagonistes d’una terrible venjança que va deixar una imatge molt negativa dels catalans en el folklore i el llegendari popular de Grècia fins a l’actualitat.

Aquell any, els atenencs havien rebutjat un atac dels mercenaris de la Companyia de Navarra, que venien de conquerir la ciutat de Durazzo, a l’actual Albània, en nom de Lluís d’Évreux, germà del rei Carles II de Navarra, i que en aquell moment lluitaven a favor del mercader florentí Nerio Acciaiuoli, que pretenia apoderar-se de la ciutat d’Atenes. Davant de l’amenaça, els ciutadans catalans d’Atenes van prendre una determinació que havien anat evitant fins aleshores: van decidir reconèixer la sobirania del rei Pere el Cerimoniós per obtenir una major seguretat i protecció davant d’agressions externes i, així, incorporar-se a una Corona d’Aragó increïblement expandida cap a llevant. Per aquest motiu, els atenencs van enviar una ambaixada a les costes més occidentals de la Mediterrània, formada pel noble Guerau de Rodonella, defensor de la ciutat davant dels navarresos, i Joan Boïl, bisbe de Mègara, una petita ciutat situada a uns quaranta quilòmetres d’Atenes.

Rebuda l’ambaixada amb cortesia per part del rei Pere, el bisbe Boïl, home docte i de gran cultura, va intimar amb el monarca i li va fer una vívida descripció de la bellesa de l’Acròpolis i del Partenó d’Atenes, que degué impressionar força al rei Pere, home d’una sòlida formació, curiós i aficionat a les antiguitats, malgrat els seus rampells de ràbia. D’aquesta manera, convençut pel bisbe de Mègara, Pere el Cerimoniós va ordenar al seu tresorer que pagués el salari de dotze ballesters que enviaria a l’Acròpolis d’Atenes, «perquè sia la pus rica joia que al món sia i tal que entre tots los reis de cristians en vides la podrien fer semblant». I així ho va signar estant a Lleida, el dia 11 de setembre de 1380. Retornats els ambaixadors a la seva ciutat, el ducat d’Atenes amb prou feines va sobreviure vuit anys més en mans catalanes. L’any següent de la mort del rei Pere, el 1388, la ciutat va ser finalment conquerida per les tropes de l’esmentat Nerio Acciaiuoli, després de vèncer la resistència dels darrers catalans refugiats, precisament, a l’Acròpolis d’Atenes.

La voluntat expressada pel rei Pere de protegir l’Acròpolis amb una companyia d’homes armats, justificada per la bellesa de l’indret —que ell no podia conèixer si no era per les descripcions procurades per l’eloqüent bisbe Joan Boïl— és un aspecte interessantíssim des del punt de vista cultural, ja que és una de les primeres ocasions documentades en què un sobirà cristià pren mesures concretes i expeditives per protegir un bé patrimonial amb uns valors estètics que considerava que calia preservar per a la posteritat. En aquest sentit, el Cerimoniós manifestava una sensibilitat que l’aproximava als mecenes renaixentistes del segle XV que, enamorats del món clàssic i en el seu afany de recuperar o emular les seves manifestacions artístiques, van impulsar l’eclosió de les noves fórmules artístiques del Quattrocento italià.

Què té tot això a veure amb les nostres comarques oblidades? Doncs no res, però en canvi crec que és una excel·lent notícia per als nostres amics del Consorci de la Seu Vella de Lleida. L’Acròpolis d’Atenes i els seus monuments configuren un conjunt inscrit a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO des de l’any 1987 com a símbol mundial de la civilització i de l’esperit clàssic, i com el més extraordinari conjunt arquitectònic i artístic que aporta Grècia al món sencer. La integració del monument de referència de la capital de Ponent al conjunt patrimonial de l’Acròpolis d’Atenes seria una aposta segura, totalment consolidada i reconeguda a nivell mundial, i totalment justificada perquè, al cap i a la fi, va ser a Lleida on el rei Pere va signar la disposició de pagar dotze ballesters per protegir el monument. I a més, segurament que els hel·lens, germans nostres en la mediterraneïtat, acollirien la proposta amb els braços ben oberts, i no com els veïns pirinencs del nord, uns orcs impenitents, sempre a punt per queixar-se de la prepotència dels altres. Per tant, proposo que enlloc d’afegir-se a destemps al carro de la candidatura pirinenca dels testimonis materials de la construcció del Coprincipat d’Andorra, siguin més ambiciosos i no es quedin amb aquesta proposta provinciana, que a la Mediterrània hi falta gent.