El Pirineu de Lleida, patrimoni de la humanitat

    La seu vella de Lleida des de Cappont. Viquipèdia - Hector Blanco de Frutos.

Avui escric aquest article a cop calent, cosa que no s’ha de fer mai, ho sé, però com voleu que deixi de parlar de la primícia, tan inesperada com estrambòtica, amb què ens han delectat els mitjans el mateix dia que escrivia aquestes línies? I és que l’alcalde de Lleida  ens ha fet saber —no directament, sinó a través dels mitjans i ignorant totalment la Seu d’Urgell en la jugada— que pretén incorporar la seu vella de Lleida a la candidatura transnacional formada per Andorra, Foix i la Seu d’Urgell per declarar els testimonis materials de la construcció de l’Estat dels Pirineus patrimoni mundial. És aquesta una candidatura —actualment, per cert, en la seva recta final— que aplega dotze monuments en total, set esglésies i dos jaciments arqueològics de les Valls, junt amb la Casa de la Vall, i el castell de Foix i el conjunt catedralici de la Seu d’Urgell.

L’alcalde de Lleida esgrimeix el fet que l’acord a què van arribar el bisbe d’Urgell Pere d’Urtx i el comte Roger Bernat III de Foix l’any 1278, i que la historiografia coneix amb el nom de primer Pariatge d’Andorra es va signar, ni més ni menys, que al turó de la seu vella de Lleida i que, per tant, l’antiga catedral d’aquella ciutat hauria d’integrar-se a la candidatura amb aquesta justificació. Vaja, que volen recuperar el cost d’haver posat taula i cadires i d’haver pagat l'estada de tant il·lustres signataris ara farà set segles i mig. 

Perquè no oblidem que la candidatura que encapçala Andorra és, per sobre de tot, una candidatura pirinenca i que, a banda dels testimonis monumentals esmentats, aposta d’una forma decidida per aquest caràcter pirinenc, pel fet que tots els monuments implicats es troben dins d’una distància màxima de setanta quilòmetres entre ells i tenen com a nexe d’unió el marc físic i humà del Pirineu axial. En algun moment inicial de la candidatura s’havia plantejat la incorporació d’altres monuments, com ara les restes del castell de Castellbò, per exemple. Es va desestimar per evitar complicacions i desviacions en un relat que havia de presentar una argumentació clara i compacta. Davant d’això, és avinent incorporar-hi la seu vella com a escenari d’un episodi puntual que va tenir lloc un dia concret d’un any igualment concret del segle XIII dins d’una història mil·lenària de relacions ininterrompudes? No seria com si la Generalitat hagués volgut obrir un museu a la ciutat d’Utrecht amb motiu de la creació de la Ruta 1714? Al cap i a la fi, va ser en aquesta ciutat holandesa on es va signar el Tractat que va decidir la sort de Barcelona davant dels Borbons...

Malauradament, tot plegat fa una mica tuf d’aquella política provinciana de baixa volada a què ja fa temps que ens tenen acostumats. Promocionem la ciutat de Lleida —que sincerament, penso que té prou recursos propis per fer-se valdre—, amb uns actius que es troben, pel cap baix, a uns 130 quilòmetres de distància i amb els quals només tenen en comú el fet de pertànyer a una mateixa província creada el 1833. Fa gràcia la promoció de la neu de Lleida: m’imagino tot de gent baixant a tota velocitat amb els esquís pel turó de la seu vella envoltats de remuntadors. L’estació Lleida-Pirineus també és un concepte que no té pèrdua: on són els Pirineus quan el tren arriba a l’estació? Però voler vincular la història d’Andorra amb Lleida penso que és de traca i mocador, es voler perpetuar el concepte del Pirineu de Lleida aquesta vegada en la seva versió patrimonial. Obrim qualsevol llibre sobre història d’Andorra i comptem quantes vegades hi figura el nom de Lleida. 

Ara bé, la candidatura lleidatana sembla que ha fet els deures i ja ha obtingut el plàcet del Ministeri de Cultura del Govern d’Espanya i de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. Hauria estat tot un detall que s’haguessin posat en contacte amb aquelles persones que, des de la Seu d’Urgell, estem treballant en la part que ens toca d’aquesta candidatura transnacional, però novament es percep cert tuf de superioritat que emana de la consciència de capitalitat provincial que impedeix prendre’s una molèstia que es podria interpretar com una deferència excessiva vers una petita capital de comarques.

De tota manera, he de confessar que hi ha una cosa positiva amb tot plegat, i és que potser algú de la plana de Lleida, gràcies a aquesta notícia, s’haurà interessat, ni que sigui per un instant, per la història d’aquests llunyans territoris de muntanya, aigües del Segre amunt. Una segona cosa positiva és que m’ha obligat a rellegir amb calma el text del primer Pariatge d’Andorra, recuperant algunes notícies que tenia oblidades i que són molt interessants per analitzar l’evolució històrica dels territoris implicats. I encara una tercera cosa positiva: haver descobert que el primer Pariatge d’Andorra es va signar al turó de la seu vella. No ho sabia. Desconeixia que hi hagués tanta precisió en la ubicació de l’indret. De fet, com bona part dels historiadors que tractem aquests temes sempre havia sostingut que aquest pariatge s’havia signat a Lleida, sí, tal com sosté el pare Cebrià Baraut al Cartulari d’Andorra. Però, sabeu una cosa? Havent llegit i rellegit el document, resulta que no he trobat que digui enlloc que la signatura s’hagués produït al turó de la seu vella. I de fet, tampoc no he trobat el punt on diu que això es fes a Lleida (!!!)