On es va signar el Pariatge d'Andorra?

    Detall de l'escultura commemorativa del setè centenari de la signatura del Pariatge, a la Casa de la Vall. FrankAndProust - viquipèdia.

Sense que això no hagi de servir de precedent, avui tornem sobre el tema de la setmana passada, un cop calmats els ànims, després de la jugada del Consorci de la Seu Vella de Lleida per incorporar-se a la candidatura a Patrimoni Mundial dels testimonis de la construcció del Principat d’Andorra mitjançant un antològic avançament per la dreta . I és que, com ja vaig dir en el seu moment, escriure a cop calent és poc recomanable. Reprenem el tema, però, al voltant d’un aspecte al qual se li ha atribuït un caràcter central en el debat i que no deixa de ser un aspecte menor en l’entramat de la candidatura pirinenca. Es tracta de l’indret on es va signar el Pariatge d’Andorra que, segons el paer en cap del consistori lleidatà, vestit amb el barret d’historiador, va ser, precisament, la seu vella de Lleida.

Que sigui un aspecte menor des del punt de vista de la candidatura de la UNESCO, no vol dir que sigui irrellevant des del punt de vista històric, ans al contrari: durant el mes de setembre de 1278 a Lleida van passar coses molt interessants que tingueren a veure no tan sols amb Andorra, sinó també amb la Seu d’Urgell. I el fet que al pacte que donà lloc al Pariatge d’Andorra no hi figuri l’indret de la signatura ho fa encara més interessant. Anem a pams. El rei Pere el Gran, fill de Jaume I el Conqueridor, s’havia trobat al començament del seu regnat amb una represa de la revolta de la noblesa del comtat d’Urgell que, amb un protagonisme molt especial dels comtes de Foix, feia més de vuitanta anys que havien convertit les terres de la vall del Segre pràcticament en ingovernables. Roger Bernat III, l’aleshores comte de Foix, havia sotmès la Seu a setge, l’any 1277, amb la participació d’un exèrcit enorme, xifrat en més de 10.000 homes —potser amb certa exageració—, i l’any següent, el juliol de 1278, va ser el rei qui va respondre assetjant el comte al seu castell de Castellciutat. I si bé va fracassar en l’intent de capturar-lo, va conquerir una sèrie de castells que van obligar el comte a negociar amb el rei una treva generosa.

Així, el 20 d’agost d’aquell any, rei i comte van assolir un principi d’avinença que va ser ratificat a Lleida l’1 de setembre següent, amb una nodrida presència de nobles i cavallers i fins i tot del bisbe de València. L’acord en qüestió va ser signat en un edifici relativament nou, ampli i prestigiós situat al peu del turó de la seu vella, el convent dels frares predicadors de Lleida, i no pas la seu vella. Durant els dies següents també va acudir a Lleida Pere d’Urtx, el bisbe d’Urgell. Sense cap mena de dubte, el rei tenia la intenció d’aprofitar la relativa feblesa militar del comte de Foix i el fet que el tenia al seu abast, per propiciar un gran acord que desactivés les principals línies del conflicte que mantenia amb el bisbe d’Urgell. Així, el bisbe urgellenc fou convocat a Lleida, on acudí acompanyat —si fem cas de les subscripcions de l’acord del 8 de setembre— de vint-i-tres canonges de la catedral, amb els seus respectius seguicis. La rècula de mules carregades amb els canonges baixant del Pirineu devia de ser providencial, i si no havia plogut aquell estiu la polseguera que aixecava es devia veure des de quilòmetres de distància. El bisbe d’Urgell i el comte de Foix, amb les respectives comitives, van trobar-se sota l’empara del rei Pere el 8 de setembre de 1278. El pacte recollia dotze clàusules dedicades als grans punts de conflicte entre tots dos senyors. Les quatre primeres feien referència a les valls d’Andorra, jurídicament redefinides d’acord amb un règim de cosenyoriu que marcaria un nou rumb en la seva evolució futura. Aquestes quatre clàusules contenien els acords que, de manera genèrica, avui en dia anomenem Pariatges. Les altres clàusules feien referència a altres espais igualment conflictius, com les valls de Cabó i de Sant Joan o el castell d’Arfa.

I si el document no reflecteix l’indret on es va signar, com sabem que això va passar a Lleida? Nou dies després de la signatura, trobant-se encara la comitiva episcopal a la capital de ponent, el bisbe Pere d’Urtx va excloure els béns del capítol dels canonges del pagament dels compromisos econòmics assolits a l’acord de Pariatge, «establert a Lleida entre nos [el bisbe] i el comte de Foix», encara no feia dues setmanes. Per tant, queda clar que la signatura es va fer a la ciutat de Lleida, tot i que no necessàriament al turó de la seu vella, extrem aquest darrer que no queda recollit enlloc i que, per tant, i insistint en la seva transcendència menor en l’afer, tampoc no pot ser esgrimit en l’argumentari que busca amb urgència vincular la seu vella amb les valls d’Andorra.

I per acabar, un darrer detall sobre la permanència de la comitiva episcopal a Lleida encara nou dies després de la signatura de l’acord. Entre els presents, hi figurava Pere de Bellpuig, notari de la Seu d’Urgell, que el dia 17 de setembre signava com a notari públic de la Ciutat d’Urgell. Nou dies enrere, també havia estampat la seva signatura a l’acord del Pariatge, aleshores simplement com a notari públic de la Seu d’Urgell, i la seva població era referenciada en tot el document com a vila de la Seu d’Urgell. Això vol dir que en algun moment d’aquests nou dies passats a Lleida, i segurament sota l’empara d’un privilegi reial, la Seu d’Urgell assolí la categoria de ciutat, que encara té actualment, i encetà així, com Andorra, una etapa crucial en la seva història medieval.