La Carta Pobla i els càtars de l'Aran

    La Carta Pobla d'Andorra. Fotografia: Oliver Vergés Pons.

La Carta Pobla és, segurament, un dels documents més singulars i interessants de la història d’Andorra. El seu contingut ens remet a l’any 805, quan Carlemany hauria premiat els andorrans per l’ajuda prestada en l’expulsió dels sarraïns de les Valls, amb el privilegi de no tenir cap altre senyor que no fos l’emperador i de no haver de pagar altres censos o tributs a altres senyors. Un privilegi molt oportú per respondre a la proposta de noves imposicions plantejada pel bisbe d’Urgell a la primera Concòrdia, acordada l’any 1163, fins al punt que, tal com proposa l’amic Oliver Vergés en el seu excel·lent treball d’investigació, podria haver estat elaborat pels mateixos andorrans en resposta a les pretensions episcopals expressades en aquest acord.

Perquè la Carta Pobla és un document fals, una falsificació d’una qualitat més aviat barroera elaborada, segons tots els indicis, entre 1163 i 1171, moment aquest darrer en què es documenta una conjura —a l’estil dels suïssos de Guillem Tell— dels andorrans amb el vescomte de Castellbò per fer front a les pretensions episcopals. Unes pretensions que entraven en una flagrant contradicció amb els drets tradicionals de les comunitats de les Valls. Que sigui un document fals no li treu ni un punt d’interès. Al contrari, implica haver de fer una anàlisi a un doble nivell: el contingut per una banda i les intencions per l’altra. En aquest cas, contingut i intencions semblen clares: la invenció d’un privilegi atribuït a un personatge llegendari i de prestigi, l’emperador Carlemany, per justificar la negativa a pagar unes noves contribucions al bisbe d’Urgell. Però és que encara hi ha més. El fet que fossin les mateixes comunitats d’Andorra les que decidissin plasmar aquesta història sobre un pergamí i donar-li la forma de privilegi indica que al segon terç del segle XII no tan sols tenien una plena consciència de la seva identitat, sinó que tenien un relat molt clar que implicava un remot emperador Carlemany per explicar els seus orígens com a comunitat, en un exercici de reflexió sobre la pròpia personalitat col·lectiva molt allunyat de la imatge tradicional que tenim d’unes comunitats muntanyenques aïllades, primitives i feréstegues. I encara cal recordar que, segles a venir, aquest episodi seria plasmat com un fet fundacional a l’himne andorrà.

Paral·lelament, a la Vall d’Aran també hi passaven coses. L’any 1167 els aranesos enviaven una delegació a una assemblea molt especial celebrada a Sant Fèlix de Lauraguès, al cor del Llenguadoc, on s’hi aplegaren representants de diverses comunitats càtares d’Occitània, del nord de França i de la Llombardia sota la presència de l’anomenat papa Niquinta, un dignatari oriental, arribat de Bizanci, que gaudia d’un gran prestigi entre aquelles comunitats herètiques. El papa Niquinta havia arribat per dirimir certes diferències que enfrontaven les diverses comunitats herètiques i per ordenar els primers bisbes càtars del Llenguadoc, amb l’objecte d’organitzar una església dissident. Un dels ordenats era Ramon de Casau, que esdevingué un efímer bisbe càtar de la Vall d’Aran. Sobre l’assemblea de Sant Fèlix i sobre el bisbe càtar de l’Aran se n’ha escrit molt. Un sector d’historiadors consideren fals el document que recull aquests fets, com passa amb la Carta Pobla. En aquest cas, però, i a diferència de la Carta Pobla, des d’aquí considerem la Carta de Niquinta —així s’anomena el polèmic document— autèntica, segons un seguit de consideracions que seria massa llarg d’exposar, i que Ramon de Casau fou realment el bisbe de la comunitat càtara de l’Aran.

Ara bé, què volia dir ser càtar en una comunitat muntanyenca del segle XII, segurament poc avesada als matisos teològics que es degueren de posar sobre la taula amb motiu de l’assemblea de Sant Fèlix? Doncs segurament trobar una alternativa contra l’església catòlica en expressió d’un profund malestar contra els seus dignataris. La Vall d’Aran pertanyia aleshores al bisbat de Comenge i el seu titular, com bona part dels bisbes catòlics d’aleshores, anhelava fer-se amb les rendes que tradicionalment havien gestionat les comunitats araneses, particularment els delmes de les seves parròquies, i si alguna cosa entenien els aranesos del catarisme, era que els bisbes càtars no recaptaven delmes.

L’aventura càtara dels aranesos no durà gaire temps. El Tractat d’Emparança amb el rei Alfons el Cast l’any 1175 els degué de treure ben aviat qualsevol incentiu a ser considerats heretges. Però en qualsevol cas, els aranesos havien demostrat també tenir ben clara la seva identitat comunitària, en reaccionar davant del greuge a què foren sotmesos pel bisbe catòlic de Comenge i crear, sota la legitimitat eclesiàstica alternativa del catarisme, un bisbat propi per a la seva vall, curosament separat de la demarcació encapçalada per la seu episcopal de Sant Bertran de Comenge.

Alguns historiadors, considerant les comunitats medievals pirinenques com a poca cosa més que tribus del Neolític, es neguen en rodó a acceptar l’existència d’aquest bisbe càtar aranès. Però el cas de la Carta Pobla i el cas del bisbe Ramon de Casau ens parlen d’una mateixa cosa: que al segle XII algunes comunitats pirinenques tenien ben clara la seva identitat i que estaven disposades a defendre-la i a reforçar-la amb els seus propis relats, normalment davant d’uns bisbes catòlics avariciosos i poc considerats, que amb la seva actitud acabarien reforçant aquests vincles d’identitat. Andorra i la Vall d’Aran en són dos exemples ben pròxims en el temps i l’espai, però segurament n’hi hagué d'altres, dels quals no ens n’ha arribat constància.