Trenta anys per la finestra

    Finestra per on llençaren els tres defenestrats de Praga, l'any 1618.

Viatjar per les velles capitals europees té aquestes coses. Un pot planificar-se les visites d’una manera més o menys exhaustiva, preparar els itineraris, programar l’assistència a alguna exposició, concert o altre esdeveniment, però sempre, en el racó menys pensat, un detall inesperat obre el camí a una història apassionant, amb repercussions per a tot el continent. Així ens va passar la setmana passada, estant a la capital txeca, durant l’obligada visita al castell de Praga, que diuen que és el castell més gran del món. Marques i guardons a banda, el castell de Praga és un enorme complex fortificat en alçada, construït a redós de la monumental catedral de Svatého Víta, dedicació traduïble com a Sant Guiu, San Vito en castellà, i que incorpora altres esglésies notables, com la basílica de Sant Jordi. A banda, des de 1918, hi té la residència oficial el president d’una república que es digué txecoslovaca fins a 1993 i, amb la divisió del país, txeca a seques d’aleshores ençà.

Un dels espais visitables del castell de Praga és el palau dels reis de Bohèmia, que ocupa un dels pavellons, actualment neoclàssics, que s’obren cap al riu Morava. En un punt de la visita, l’itinerari es desvia cap a una petita cambra sense cap particularitat en especial, amb unes finestres obertes cap a la ciutat i algun armari. En aquell punt, la sorpresa va ser trobar-nos, de cop i volta, davant de la finestra on va tenir lloc la cèlebre defenestració de Praga de 1618. En el llenguatge de la política actual una defenestració pot definir-se com la destitució o l’expulsió d’algú del seu càrrec. En els seus orígens, però, el concepte responia a l’acció literal i gens subtil d’indicar al titular d’un càrrec polític que ja no comptava amb la confiança per continuar-lo exercint, mitjançant l’acte senzill i alhora contundent de llençar-lo per la finestra. Els txecs no foren els únics a recórrer a aquesta pràctica, però la seva història presenta diverses defenestracions literals de gran repercussió política, per bé que la més sonada de totes elles hauria estat la de 1618.

En el context d’una Europa sacsejada per una profunda crisi de valors i per la intransigència religiosa plantejada per l’enfrontament entre catòlics i protestants, l’any 1618 la noblesa txeca estava molt inquieta per l’elecció del catòlic arxiduc Ferran d’Estíria com a rei de Bohèmia. Sí, era el que podia passar tenint una monarquia electiva, concepte que pot semblar-nos un oxímoron, però que era comú a l’Europa central del moment. Majoritàriament protestant, la noblesa txeca temia que el nou rei acabés amb les concessions que havia fet el seu predecessor als seus correligionaris i, efectivament, aquestes van ser les seves primeres mesures, recolzades per una minoria de nobles catòlics que van aprofitar per millorar la seva posició. Reunits a Praga, els contraris a la nova política del rei Ferran, encapçalats pels nobles protestants, van irrompre al palau reial i van llençar per la mateixa finestra que contemplàvem la setmana passada dos governadors reials i el seu secretari. Com vam poder comprovar, van ser llençats des d’una alçada important, com de quatre pisos, però sembla que no van prendre mal. En aquest punt, les versions dels fets són divergents: els catòlics ho atribueixen a un miracle del Senyor, que va enviar uns àngels per permetre l’aterratge suau dels oficials agredits; els protestants, per la seva part, ho atribueixen a un munt de fems que hi havia al peu de la finestra, que va amortir la seva caiguda.

La defenestració de Praga de 1618 va donar el senyal de l’inici d’una rebel·lió general de la noblesa txeca contra el seu monarca, que es va estendre per tot el regne i encara més enllà, per l’Imperi alemany. I la revolta va generar una reacció en cadena d’antics conflictes latents que es van anar reactivant i integrant-se en un conflicte d’escala europea conegut com la Guerra dels Trenta anys. Els txecs van ser vençuts l’any 1620 pel seu monarca, aleshores elegit emperador, a la batalla de la Muntanya Blanca. La repressió catòlica contra els protestants vençuts va provocar reaccions diverses en altres punts de l’Europa central en un moment, l’any 1621, en què caducava la treva pactada dotze anys abans entre Espanya i els Països Baixos. Pirates anglesos i holandesos atacaven les flotes espanyoles a l’Atlàntic mentre el rei danès, en primera instància, i més endavant el monarca suec, tots dos protestants i aquest darrer titular d’una gran potència militar, intervenien en defensa dels seus correligionaris. Finalment, l’any 1635 esclataven les hostilitats entre França i Espanya i la guerra s’estenia per tot el continent, causant grans penúries i destruccions i modificant profundament el mapa polític d’Europa.

La Pau de Westfàlia, l’any 1648, posà fi a bona part del conflicte, però la guerra entre França i Espanya durà fins a 1659, quan el rei francès imposà a l’espanyol un tractat de pau conegut com el Tractat dels Pirineus. En virtut dels seus acords, els francesos volien obtenir, com és sabut, una frontera amb Espanya que resseguís la carena pirinenca, i incorporaren als seus dominis l’antic comtat del Rosselló amb el Conflent. Així mateix, exigien la vall de Querol, situada a la Cerdanya, i volien també una franja de territori que unís aquesta vall amb el Conflent, precipitant així la divisió de la Cerdanya en dues meitats, amb trenta pobles cerdans que passaren a França i la creació de l’enclavament de Llívia. Segurament, d’haver intuït com es complicaria el dia, els tres defenestrats de Praga no s’haurien aixecat del llit aquell 23 de maig de 1618.