El bressol de l'esquí de fons

    Refugi de la Basseta (Montferrer Castellbò). Font: Estació d'esquí de Sant Joan de l'Erm.

Sembla que no pugui ser, però en els temps dels pioners i fins ben entrat el segle XX, l’esquí de descens tenia una fama de major duresa que la de l’esquí nòrdic o de fons. De fet, aquesta darrera era la modalitat més antiga, inventada en indrets d’altes latituds per poder desplaçar-se per espais que restaven durant mesos colgats de neu. Quan aquesta pràctica es va estendre pels escarpats vessants dels Alps, l’esquí va perdre el caràcter funcional dels orígens i va començar a practicar-se per esbarjo. Això no vol dir que els primers aficionats a l’esquí alpí ho tinguessin fàcil: després de cada baixada calia emprendre el camí en sentit contrari, costes amunt, amb els esquís al coll i les cames enfonsades a la neu. En aquestes condicions, el nombre de baixades diàries es podien comptar amb els dits d’una mà, i encara en sobraven dos o tres.

El remuntador ho va canviar tot. Quan aquest giny mecànic es va instal·lar a les pistes d’esquí alpí, lliscar per la neu es va convertir en un fenomen de masses. Bé, d’aquelles masses que tenien prou recursos per permetre’s pujar els caps de setmana d’hivern a la Molina, que als anys quaranta, quan s’hi instal·là el primer remuntador d’Espanya, tampoc no n’eren tants. Però amb el temps, els aficionats de l’alpí acabarien arraconant els soferts esquiadors de fons amb qui inicialment compartien pistes. Els del nòrdic miraven de practicar la seva disciplina d’una manera discreta, gairebé d’amagat, en zones on la seva presència no destorbés gaire. Corrien els anys 60 i, conscients de les dificultats de compartir les mateixes pistes amb els cada cop més nombrosos esquiadors de descens, van decidir buscar nous horitzons on practicar la seva modalitat amb calma i sense por que algun velocista despistat se’ls tirés a sobre. La recerca va anar a càrrec d’un grup de corredors de l’equip de fons del Centre Excursionista de Catalunya i, després d’haver valorat altres possibilitats, especialment a l’àrea de la Guàrdia d’Ares i de Taús, es van decantar pels boscos de Sant Joan de l’Erm, a la capçalera de la vall de Castellbò.

L’indret tenia unes ressonàncies gairebé mítiques per a l’excursionisme català, amb el seu santuari que atreia l’estiueig de moltes famílies benestants de l’àrea metropolitana des del segle XIX. Un incendi més o menys fortuït l’any 1935 i la Guerra Civil van deixar l’indret abandonat i en ruïnes, però dues dècades després es consagrava solemnement la nova església de Sant Joan de l’Erm, a l’indret de la Basseta, situada a uns cinc quilòmetres de l’emplaçament de Sant Joan de l’Erm vell.

L’any 1968, quan els socis del Centre Excursionista van esquiar per primera vegada per aquells boscos, es van establir a la casa forestal de Pallerols, que era el refugi més pròxim que hi havia aleshores. Equipats amb pantalons de pana per sota dels genolls, jerseis virolats, gruixuts mitjons de llana i gorres amb borla, i farcits amb fulls de paper de diari per enganyar el fred, calçaven uns esquís llargs i prims, que desconcertaven els practicants de l’esquí de descens. Però aquest detall importava poc, perquè per aquells verals no n’hi havia, d’esquiadors de descens a qui desconcertar, i sí, en canvi, uns veïns que quedaven parats de veure aquella gent vestida de manera estrafolària lliscant per sobre de la neu com si fossin canalla.

La gent del país s’acabaria acostumant a totes aquelles novetats. Convençuts de les possibilitats de la zona, els esquiadors del Centre Excursionista van tornar l’hivern següent i van promoure l’organització del campionat de Catalunya amb un circuit de 30 quilòmetres que van haver de marcar ells mateixos a la manera tradicional, és a dir, recorrent tot el circuit amb esquís per obrir la traça abans de la competició. Esgotats com quedaren els organitzadors, no van poder fer un bon paper a la cursa, però foren compensats amb el reconeixement de la qualitat del paratge de Sant Joan de l’Erm per convertir-se en la primera pista d’esquí de fons de l’Estat.

L’any 1970 l’aleshores Ajuntament de la Vila i Vall de Castellbò inaugurava un refugi al pla de la Basseta, amb una concepció més o menys moderna però amb importants restriccions, com la manca de llum. Amb tot, el nou refugi va ser una bona alternativa a les limitacions de la casa forestal de Pallerols i va oferir una base imprescindible per poder organitzar els campionats d’Espanya de 1971. No va ser fàcil, però. Una nevada extraordinària va estar a punt d’anular el campionat i van haver de ser els veïns de la vall, amb els seus tractors, els encarregats de netejar la pista d’accés a la Basseta. Amb un gran esforç econòmic per part de l’ajuntament, es va adquirir una moto de neu per al marcatge de les pistes, pionera al país i molt ben rebuda pels organitzadors, que encara tenien fresca la pallissa de marcar les pistes per al campionat de l’any anterior. La població local es va bolcar en l’esdeveniment: els esquiadors s’allotjaven als hotels de la Seu i recorden, com a fet excepcional, que podien menjar a la carta i fins i tot repetir. Per la seva part, l’Ajuntament de Castellbò va organitzar una matança del porc per abastir de carn fresca i botifarres als participants. Amb aquesta barreja de tradició i modernitat, el campionat de 1971 va consagrar l’estació d’esquí de Sant Joan de l’Erm com a pionera de l’esquí nòrdic de tot Espanya. A partir d’aquell moment, centenars d’aficionats, molts d’ells sortits de la comarca i agrupats en el CEFUC, es convertirien en públic fidel d’una estació creada per acollir uns fondistes exiliats de la Molina.