Obsessió pels plantígrads

    Ball de l'Ossa de la Seu d'Urgell. Font: Ràdio Seu. Autor: Josep Graell.

Per tercer any consecutiu, la Seu d’Urgell ha celebrat el seu ball de l’ossa particular. Es tracta d’un espectacle carnavalesc, protagonitzat per aquest plantígrad i per tot un seguit de personatges implicats, en una representació en què l’ossa persegueix la gent pel mercat i fa una temible abraçada a tot aquell a qui agafa. La celebració, introduïda per la Germandat de Sant Sebastià a partir de la idea de l’amic Climent Miró quan en fou germà major, emula altres representacions similars, celebrades des de fa molts anys a altres indrets de l’entorn, molt especialment a Encamp i a Canillo, sense oblidar que a altres indrets de la comarca, com ara Vilanova de Banat, també s’havia fet ballar la fera, representada amb una disfressa paorosa que, segons els testimonis gràfics dels anys seixanta, incloïen fins i tot una màscara antigàs.

A finals de 2022 el Comitè del patrimoni cultural immaterial de la UNESCO inscrivia les Festes de l’Os del Pirineu a la seva llista particular. Es tractava d’una candidatura transnacional, impulsada per Andorra, amb els balls de l’ossa d’Encamp i de Canillo, i per França, amb les representacions d’Arles, Prats de Molló i Sant Llorenç de Cerdans, a l’alt Vallespir. El ball en qüestió, sempre en to crític i burlesc, recull el temor reverencial que despertava aquest animal quan baixava de la muntanya, i el passa pel sedàs de l’espectacle festiu amb la complicitat del públic assistent. El protagonista principal de la representació és l’os que, en el cas d’Andorra, sempre és al·ludit en gènere femení, l’ossa. Sembla que tradicionalment la femella de l’os tenia una connotació més ferotge i malvada i que assolia una dimensió més temible. En el cas de la Seu d’Urgell, es va optar per mantenir el gènere femení propi de les celebracions andorranes, i això no deixa de tenir la seva gràcia, sent la Germandat de Sant Sebastià qui ho organitza.

L’origen de la festa ve de molt antic, però és difícil de determinar el lloc i el moment on aparegué, tal com passa amb bona part de les nostres tradicions. Podríem aventurar, fins i tot, que es tracta d’una deixa dels nostres avantpassats paleolítics, que havien de veure-se-les amb el temible os de les cavernes, gairebé el doble de corpulent que l’actual os bru. Però el més probable és que el ritual es desenvolupés en algun moment més tardà, quan l’home ja s’havia establert en comunitats agrícoles al fons de les valls i l’os baixava de tant en tant a buscar aliment quan la fam l’obligava. En àrees d’alta muntanya, la convivència de l’home amb l’os —o l’ossa— s’ha complicat històricament amb la necessitat d’ocupar d’una manera efectiva aquests espais, des del moment en què una economia ramadera en expansió demanava l’aprofitament d’aquelles altes pastures. Evidentment, de la combinació de pastors, ovelles i feres deleroses d’endur-se’n alguna a la boca no en podia sortir res de bo i aleshores, d’una manera sistemàtica, es va procedir a l’extermini d’aquests animals salvatges, tinguts com a nocius. Serveixi d’exemple d’això l’ordinació del Consell General de les valls d’Andorra, de l’any 1390, que estipulava que qualsevol que matés un os o una cadellada d’ossos dins dels termes de les Valls, seria recompensat amb deu sous. Deu sous que estaven per sobre dels cinc de la taxa per la mort d’un linx o llop cerver, però clarament per sota dels vint sous que es pagaven per matar un llop o una cadellada de llops, sempre al capdamunt del rànquing d’animals temibles de l’alta muntanya. Està clar que tots aquests animals sobraven per poder fer un òptim aprofitament de les pastures muntanyenques i que el seu extermini era una condició necessària per procedir a una ocupació efectiva, en uns espais on la presència de l’home havia estat més aviat ocasional. El procés durà uns quants segles, però sembla que el darrer os abatut al Principat d’Andorra va caure l’any 1942.

Tot aquest procés d’ocupació de l’alta muntanya ha estat cabdal per a la configuració del territori tal i com el percebem a l’actualitat. Abans de la necessitat compulsiva de pastures per alimentar el bestiar, la presència humana a l’alta muntanya era més eventual, limitada a la recol·lecció d’algun recurs específic que es necessitava de manera puntual. La baixa pressió sobre aquest medi permetia el lliure accés a tothom, sense cap limitació específica. Ara bé, quan les pastures assumiren un valor i, per tant, es convertiren en un objecte de desig, no foren només els ossos i les altres feres els que patiren les conseqüències. Els conflictes entre comunitats veïnes començaren a proliferar per garantir el dret d’aprofitament exclusiu per als ramats propis i va caldre delimitar uns espais que no ho havien estat fins aleshores. Fites i creus de terme van començar a perfilar grans porcions de territori reservats per a l’ús exclusiu de les comunitats de la vall i va ser així com el mapa del seu domini s’amplià a l’alta muntanya. Per entendre’ns, el mapa d’Andorra com el coneixem avui començaria a configurar-se en aquest moment; abans el territori que tenien les parròquies com a propi era el fons de la vall i, com a molt, la mitja muntanya. Però els ossos, a diferència dels homes, no tenien gens clars els límits de terme i tampoc no tenien gaire clar que aquell bé de Déu de ramats que hi enviaven no eren un bufet lliure. I això acabaria passant-los factura: només en quedaria el ball de l’ossa per al record.