El paral·lel normand

               
El bisbe Odó (a dalt), representat al tapís de Bayeux (viquipèdia) i el bisbe Ermengol (a baix), del retaule de Sant Ermengol (catedral de la Seu d'Urgell).

Aquesta setmana m’he proposat escriure sobre algun tema que relligui les nostres comarques amb la regió de Normandia. No ha estat fàcil i, de fet, ja em disculpo per avançat per haver tractat un tema tan agafat pels pèls. El repte va sortir en plena eufòria d’un dinar en un restaurant d’una població del departament francès de Calvados, no animat pel beuratge homònim, però sí per sengles copes de la sidra del país. Va ser ara fa una setmana, en el context d’un viatge de la colla de l’institut a les platges de Normandia, no apte per a persones no interessades en la temàtica bèl·lica de la Segona Guerra Mundial. Possiblement, la darrera vegada que havia coincidit amb el Jaume, el Jordi, el Josep, el Marc, el Ventura i el Xavi en un viatge d’aquestes característiques havia estat pel de final de curs a Itàlia, l’any 1987, i haver-nos aplegat tants anys després —gairebé quaranta— explicava aquesta eufòria i pagava l’esforç de trobar un tema per exposar-lo avui aquí.

En qualsevol cas, insisteixo, no ha estat gens fàcil trobar alguna connexió que vinculés Normandia amb les comarques pirinenques. No conec cap pirinenc exiliat que hagués desembarcat en aquelles platges ni el 6 de juny de 1944 ni en cap altra ocasió. Podria haver parlat del germà del meu avi, detingut pels nazis i tancat a la presó de Pré Lombard, a Angers, abans de la seva deportació a Büchenwald, que va intuir l’inici de la invasió uns dos-cents quilòmetres al nord arran de l’increment de la freqüència dels bombardejos i de la mala bava dels sentinelles, més acusada que de costum, que van moldre un presoner a cops de puny. Però el meu oncle avi no era del Pirineu, ni la seva experiència era pròpiament normanda. Tornava, per tant, a la casella de sortida.

Finalment, visitant el Museu del Tapís de Bayeux, vaig trobar la inspiració, insisteixo que una mica forçada, però inspiració al cap i a la fi. El cèlebre tapís recull el relat de la conquesta d’Anglaterra per part del duc Guillem de Normandia, brodat sobre un llarguíssim llenç de lli de prop de setanta metres de llarg, pensat per ser exposat originàriament a la catedral de Bayeux. Els diferents episodis que culminaren amb el desembarcament dels normands al sud d’Anglaterra i la seva victòria sobre Harold II, el rei saxó, a la batalla de Hastings, se succeeixen amb la frescor i la força narrativa de les vinyetes d’un còmic, interpretades amb l’ajuda d’unes rúbriques en llatí que expliquen de manera convenient el contingut de cada escena. Vaixells de rems d’inspiració vikinga, cavallers amb cotes de malla, cossos esquarterats, fortaleses de fusta i afartanades medievals són representades amb una tècnica i un estil que han esdevingut un símbol icònic de l’imaginari medieval europeu. I tot al servei de l’exaltació del duc Guillem, esdevingut rei d’Anglaterra arran de la seva conquesta i motejat el Conqueridor per aquest mateix motiu.

Sembla que el tapís de Bayeux, que en realitat era un brodat i no un tapís, fou encomanat pel bisbe Odó, d’aquesta mateixa diòcesi. I és aquí on trobem el lligam llunyà que ens retorna de Normandia a les terres urgellenques, ateses algunes circumstàncies de la vida d’aquest prelat, germanastre del duc Guillem, que ens fa pensar en un personatge històric ben nostrat. El bisbe Odó de Bayeux era fill del vescomte Herluin de Conteville i d’Arlette de Falaise, la qual havia estat mare també del futur duc Guillem arran d’una unió prèvia, no matrimonial, amb l’aleshores duc de Normandia. Quan Odó encara era adolescent i estava molt per sota de l’edat preceptiva per esdevenir un prelat, va ser investit bisbe de Bayeux de la mà del seu germanastre, el duc Guillem. Com a contrapartida, el flamant bisbe Odó va col·laborar estretament amb ell amb tots els recursos que aportava la seva diòcesi i, d’aquesta manera, quan Eduard el Confessor, rei d’Anglaterra, va morir a principis de 1066, el bisbe Odó va fer mans i mànigues per convèncer els barons normands de donar suport al duc Guillem per atacar l’illa i fer fora al rei Harold, per coronar-se ell mateix com a monarca insular, en base a uns foscos drets successoris que s’atribuïa.

El bisbe Odó de Bayeux va tenir un paper molt destacat en la conquesta normanda d’Anglaterra al costat del seu germanastre. Al tapís és representat a cavall, amb cota de malla i casc, enmig de la batalla. No duia armes de tall, com ara una llança o una espasa, sinó una maça per colpejar els seus enemics, ja que teòricament un home d’església no podia vessar sang cristiana. La seva col·laboració es veié recompensada amb el comtat de Kent, del qual n’esdevingué senyor sense abandonar la seva diòcesi de l’altre costat del canal de la Mànega. Inevitablement, la figura del bisbe Odó de Bayeux ens fa pensar en una versió una mica més cantelluda del nostre bisbe Ermengol, també fill d’un vescomte, en el nostre cas del de Conflent, bisbe guerrer, que no dubtà a prendre les armes contra els sarraïns —en aquest cas, armes de tall, que la prohibició de vessar sang per als homes d’església no era extensible als infidels—, i finíssim polític que aconseguí fer-se seva la jurisdicció sobre la Seu d’Urgell. Tots dos fills d’una mateixa època de fragmentació feudal, de violències i d’enlairament polític de l’Església com a nucli de poder. De fet, sense la dulcificació de la imatge del bisbe Ermengol, passada pel filtre del relat hagiogràfic, ens podríem preguntar si no li trobaríem encara més similituds amb el seu homòleg de Bayeux.