El centenari

El títol reservat per a l’article d’avui ens podria fer pensar en una de les nombroses efemèrides que han tingut o tindran lloc al llarg d’aquest 2025, però no, em refereixo al centenar d’articles que s’han publicat en aquest blog des del seu inici, el 13 de febrer de 2023. Amb una periodicitat que ha volgut ser setmanal, però que ha comptat amb interrupcions durant els períodes de vacances d’estiu, tot sigui dit, durant aquestes dues anyades llargues hem volgut apropar a tot aquell a qui li fes gràcia la història del nostre entorn pirinenc amb petites dosis, unes vegades segurament més divertides que d’altres, però sempre amb la intenció de donar a conèixer una mica millor i d’una manera amena una història habitualment absent de les grans obres de referència. La idea era demostrar que les anècdotes, els personatges, i els episodis curiosos del nostre passat poden ser tan sorprenents, divertits, interessants, emotius i també tràgics com els de qualsevol altra banda, només cal rascar una mica i se’ns mostren amb tota la seva esplendor.

Esperem haver aconseguit fer passar, si més no, bones estones, i si a sobre ha servit per aprendre alguna cosa, encara millor. I a continuació faré com els presentadors dels canals de televisió, que tan cofois presenten les seves dades d’audiència —que no tenen res a envejar a les meves, evidentment— i diré que en tot aquest temps hi ha hagut un total de 28.615 visualitzacions al moment d’escriure aquestes línies, i això em fa molt content, què voleu que us digui? Però encara m’ha fet més content i m’ha agradat molt més les nombroses interaccions que m’han procurat aquestes línies escrites setmanalment, de la mà de les persones que ho han anat llegint i que m’han proporcionat estones molt agradables. De tots els articles publicats, el més llegit ha estat aquell que vam dedicar als túnels de la Seu, el 30 de maig de 2023, seguit pel de la tragèdia que van viure unes trementinaires al Querforadat, publicat tot just una setmana abans. I encara, posats a buidar estadístiques, dir que les etiquetes més utilitzades han estat «edat mitjana» i «patrimoni cultural», que assenyalen clarament del cantó que plora la criatura.

I a què treu cap tot aquest recompte? Doncs al fet d’haver assolit el centenar d’articles, que era una veritable fita per a qui escriu. I amb aquesta fita, el blog Comarques oblidades, amb aquest encapçalament pispat a Josep Zulueta, que fa dues setmanes també va complir el centenari de la seva mort, arribaria al seu final. Ha estat un veritable plaer mantenir, setmana a setmana, el repte de trobar un tema del nostre passat per poder-lo compartir amb tots vosaltres, però ja feia dies que patia perquè els temes no són infinits i em feia por que arribés un dia que no sabés què escriure. Per això vaig pensar que seria més digne fer una retirada a temps, en un moment, a més, en què un parell de projectes exigents truquen a la porta i demanaran una dedicació plena. Precisament, projectes com aquests que s’enceten aquests dies i d’altres que duen a terme altres companys i amics del gremi fan que la roda de la nostra història no s’aturi i, qui sap, que potser puguem reprendre el projecte més endavant, amb noves històries fresques que siguin engrescadores. Tan de bo, perquè creieu que ha estat un gran plaer posar-me amb això.

Comarques oblidades, el blog, va veure la llum en una conversa amb l’Anna Mayoral, com ja vaig comentar la setmana passada, que em va donar la idea i em va engrescar per tirar-la endavant. La Núria i el Gerard, els meus fills, em van ajudar amb tot el galimaties de les xarxes socials, que de primer no entenia i que ara ja puc dir que ho tinc una mica més per la mà. La Gemma, la meva dona, va ser la primera lectora i qui em va dir que podia funcionar i, finalment, l’Andrés Luengo em va aportar més projecció obrint-me les pàgines del diari Bondia per incloure aquests articles setmanals. Molt agraït a tots, i també molt agraït a tots els que heu anat llegint aquestes històries. Sense vosaltres això no hauria tingut cap sentit.

I ara sí, per acabar, i preveient que algú una mica tiquismiquis es dediqui a comptar i conclogui que en realitat no hi ha cent articles penjats, sinó cent-u. Sí, és veritat, ni tan sols amb això no hem pogut ser tan precisos com voldríem. És la cosa de ser de lletres.

De debò que m’agradaria tornar en un termini raonable, a veure... Fins aleshores, salut i història!!!